Rondalla de Jacint Verdaguer

QUI NO ET CONEGUI QUE ET COMPRI

Si no sabeu pas de què ve aqueix adagi, jo us ho contaré mot per mot com m’ho contaren a mi, sense guanyar ni perdre.

Una vegada eren una colla d’estudiants que, no sé de on ni de quina banda, anaven a la universitat de Cervera. Com havien fet molt llarg camí en el cavall de sant Francesc, puix en aquell temps no hi havia camins de ferro ni galeres, tenien molta gana i entre tots no portaven un diner ni una malla partida pel mig a la butxaca. Quina en podrien fer per menjar un bocí?

L’un proposava passar a l’hostal i enganyar l’hostaler, mes l’altre responia que, com ja l’havien enganyat a la vinguda, l’empresa era molt perillosa. L’altre sortia amb la idea de fer un d’ells el malalt, i al portar-lo i al demanar a una casa de pagès acolliment per a ell, sos companys podien fer córrer l’urpa, mes els venien a la memòria les malifetes que tenien sembrades per aquelles masies, a on parlar d’estudiants era parlar del Serraller, i no s’hi veien amb cor.

En això, mentre es deien l’un a l’altre què farem i què direm per divertir la gana que els feia volar la terra, sentiren olor de pa de fleca acabat de traure del forn, i un que tenia el nas més fi digué que sentia olor de pernils i de formatges frescos. Què serà, què no serà, veieren davant d’ells un traginer que menava una rècula de burros d’Urgell carregats, i tots els estudiants, com que tots tenien talent, endevinaren que anava a Cervera a portar queviures. Ara bé, com ho podrien fer per traure un ase de la rècula sense que ell se n’adonés? Qui té gana moltes se’n pensa. Un que en tenia més que els altres els digué:

– Deixeu-ho per a mi.

Deixant-los a tots enrere, s’avançà cap a la rècula i, llestament i fent que no el veiés el traginer, llevà el ronsal al darrer ase i se’l posà, i anà seguint la rècula, deixant-se arrossegar una mica perquè no se n’adonés. Anà seguint, seguint; arribant a un torrent, el traginer volgué abeurar la rècula, i, girant-se endarrere, en comptes de l’últim ase veié un home.

– I ara! Què és això? –exclamà tot parat de l’estranyesa que li feia, no sabent com emprendre a l’estudiant–. Qui sou vós? –li digué al cap i a l’últim.

L’estudiant, molt compungit, li respongué que no era un ase, sinó un home que, per un gran pecat que havia fet, Déu l’havia condemnat a fer d’ase una temporada, però que en aquell punt i hora se li era acabada la condemna i, deixant la figura d’ase en què ell l’havia comprat, tornava a tenir la figura o el ser primitiu d’home.

El traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, es deixà ensibornar i, mogut de les llàgrimes d’aquell home que havia sigut ase (encara que no tant com el traginer), li tragué el ronsal del coll i li digué amb una compassió que l’estrafolari estudiant no mereixia:

– Aneu allà on vulgueu.

Si ho digué al sord no ho digué al peresós. Donant-li l’estudiant grans mercès per tan sospirada llibertat, se’n tornà camí enrere fins a trobar sos companys, que estaven fent tallades del pernil i del formatge a la vora d’una font. Allí, ajudant-los en tan agradosa feina, entre tragos de vi i tallades de pernil, els contà com ho havia fet per desfer-se de la rècula i engaliar el pobre traginer. Aquell acudit de l’estudiant que havia sigut ase fou trobada per ells digna de totes les borles d’aquella universitat.

Buides que foren les alforges, l’estudiant hèroe de la festa pujà a cavall de l’ase i, voltat de sos alegres companys, continuà el viatge cap a Cervera. El jument fou venut a la porta de la vila per pocs diners a un gitano, que el portà al mercat. S’escaigué de passar per allí l’innocent del traginer, i veient i coneixent son company de tragí, se li acostà i li digué a cau d’orella:

– Quin pecat has tornat a fer, que tornes a ser burro com ahir? Mes, a mi no m’enganyaràs pas aquesta vegada: Qui no et conegui que et compri.


LÈXIC (MANERES DE DIR)

Adagi: Dita, proverbi.
Sense guanyar ni perdre: Desinteressadament.
Camins de ferro: Ferrocarril.
En el cavall de sant Francesc: A peu.
Serraller: Bandoler del segle XVIII.
Un diner ni una malla partida pel mig: Res, ni una moneda.
Divertir: Entretenir.
Fer córrer l’urpa: Robar.
Traginer: El qui transporta mercaderies.
No s’hi veien amb cor: No gosaven.
Ronsal: Corda per on es mena els cavalls.
Qui té gana moltes se’n pensa: Qui passa gana rumia com se la pot fer passar.
Ensibornar: Enganyar.
A cau d’orella: En secret.
Engaliar: Enganyar.
Borles: Ornaments que portaven els universitaris.
Jument: Cavall o mula.